Commemoracions

El mot commemorar té el seu origen a la paraula llatina “commemoratio,-onis”, que significa record, menció, evocació. Aquest concepte ens porta directament a la memòria, que és aquella funció del cervell i de la ment que permet a l’organisme: codificar, emmagatzemar i recuperar informació, és a dir que ens permet retenir experiències passades. La memòria per subsistir necessita tenir símbols tangibles i  si és possible, associats a dates.

Commemmorar és una manifestació de la memòria, més encara que la història, donada a conèixer per tres modalitats: historiografia, monumentalitat i cerimonial. El terme de celebració troba tot el seu sentit en tant que pràctica cultural i ritual, que té una visió clara dins l’antropologia.

Commemorar passa a posar en escena i manllevar les formes de la sacralització religiosa o heròica i dels models d’una teatralització profana i essent una pedagogia virtuista.

La commemoració no existeix per si mateixa, ella es deu a allò que se’n fa d’ella, és doncs el resultat d’una tria, d’un conjunt de tries, que s’assimilen a una estrategia d’afirmació identitària més o menys conscient.

 Les commemoracions són necessàries, però en la seva mesura i sense un abús de la història i una manipulació d’aquesta; crec que un abús de les commemoracions és un cert vici que implica la democràcia, però també respon a una certa voluntat de populisme, demagògia que busquen les classes polítiques.

La historiografia ha de mantenir una posició fora dels cercles polítics i demagògics, d’aquest modus, podrà evitar el que ha arribat a passar en el passat, és a dir la manipulació d’aquesta a mans de règims totalitaris, que escriuen una història segons els seus interessos i on amaguen certs aspectes bruts.

També hauria d’ensenyar i donar exemple de bona conducta la historiografia, però com poden veure actualment al món, la història es repeteix; és a dir trobem repeticions de genocidis com: el de població jueva i gitana a la Segona Guerra Mundial, el dels gulags soviètics, el de la guerra dels balcans, els de Ruanda,…això ens demostra que la historiografia, està poc observada davant d’un món globalizat vers un sol fet: l’’economia i un model de democràcia demacrat i banal.

 Si els genocidis es repeteixen com una constant a la història, potser la historiografia hauria de fer més presència en commemorar fets històrics que ens recordessin que no es pot repetir la barbàrie entre humans, entre ètnies. Hauria de posar tot el seu pes, la historiografia en esmentar pocs fets, però aquest esmentats, recordats, commemorats; que fossin prou significatius per la població al recordar fets per alliçonar i canviar certes visions etnocentristes.

Però el que si podem afirmar,es que actualment,està en certs sectors polítics més present la motivació de commemorar certs aspectes nacionalistes i identitaris que no pas d’un conjunt de trets més universals, és a dir de trets on es festegés la compassió o humiltat humana vers al proïsme, que no pas la diferència entre humans.

Jo penso que la historiografia actualment ha quedat com un fet marginal dins un sistema global, on el progrés del capital deshumanitzat és el rei, i on vivim un procés involutiu de les llibertats personals sota el fantasma de la desaceleració de les economies i l’atur generalitzat.

La historiografia ha de mantenir-se ferme i  fugir de manipulacions polítiques, d’aquest modus podrà preservar-se la memòria i els testimonis de fets a commemorar, per tal que siguin veritables i que ens alliçonin a nosaltres i a les generacions futures en un món en constants canvis i ple de contradiccions.

Una política oficial de commemoracions hauria de respondre, segons el meu parer a una lògica humanista, és a dir que es posés l’èmfasi en valors universals i fraternals més que no pas en valors xovinistes, que malversen les identitats culturals per causa d’agents político-econòmics.

Penso que uns ideals xovinistes respondrien a commemoracions com les que es feien a l’Alemanya hitleriana, on es festejava la derrota al bosc de Teutoburg de 3 legions romanes, no com un fet estratègico-militar, sinó com un fet racial; el fet que els pobles germànics per causa del color de la seva pell, cabell, de la seva estructura corporal i mental eren superiors als llatins i per això van vèncer.

Però també em de tenir present que certes commemoracions no han de defugir pas fets esdevinguts a nacions, és a dir com exemple podem afirmar que festejar el 14 de juliol a la nació francesa, és un fet de joia pels francesos donat que recorda com un poble afamat, s’aixeca per un ideal de llibertat, de lluitar contra la tirania imposada, contra un govern hereditari i malversador, que és l’origen d’un germen nacional com serà la futura nació francesa, identificada amb la república i amb uns ideals.

Potser hauríem de tornar a commemorar fets transendentals per les societats com són: el primer cop que tots els ciutadants van  poder votar en una nació (sense discriminació de gènere),com va ser-hi Nova Zelanda al 1893, essent la primera nació documentada en otorgar el dret de vot a les dones, commemorar el primer monarca ajusticiat, (Oliver Cromwell farà decapitar a Carles I d’Anglaterra. deposat per un poble, trencant la tirania d’una norma que considera un ésser humà com diví), o commemorar la primera assamblea documentada d’homes lliures  (en el sentit que tots eren homes lliure per igual) com va estar l’Althing de l’any 1000 a Islàndia.

Recordo que fa anys vaig visitar un país d’Àsia, i a la vora de la platja podies trobar una estàtua colosal, d’un soldat, amb el seu fusell, casc, i uniforme de campanya; aquell país no va participar en cap campanya bèlica de la Segona Guerra Mundial, potser era per alguna guerra d’independència i van pensar que un soldat representaria la seva llibertat, però això si, vivia sota un govern de ditadura des de feia anys. Aquella monumentalitat i la seva proximitat a un fast-foot internacional, feien tot plegat d’una ironia burlesca i amargant, sort que aquella gent era realment pacífica i molt espiritual.

De vegades penses que hi han fets a commemorar, per que no s’han d’oblidar, com és el casc del “Yom Hashoah, que commemora l’holocaust a Europa de jueus, eslaus, gitanos…; recorda aquelles víctimes que van ser sacrificades per un somni macabre, a mans de gent culte i educada, d’un poble que es vanagloriava de ser un puntal europeu.

Potser realment les commemoracions només responen a la por, solitud i inseguretat del humans com a éssers insignificants davant de les seves baixes passions, però vull pensar que darrera de tanta barbàrie hi sobreviu un fons d’humiltat i compassió.