Commemoracions

El mot commemorar té el seu origen a la paraula llatina “commemoratio,-onis”, que significa record, menció, evocació. Aquest concepte ens porta directament a la memòria, que és aquella funció del cervell i de la ment que permet a l’organisme: codificar, emmagatzemar i recuperar informació, és a dir que ens permet retenir experiències passades. La memòria per subsistir necessita tenir símbols tangibles i  si és possible, associats a dates.

Commemmorar és una manifestació de la memòria, més encara que la història, donada a conèixer per tres modalitats: historiografia, monumentalitat i cerimonial. El terme de celebració troba tot el seu sentit en tant que pràctica cultural i ritual, que té una visió clara dins l’antropologia.

Commemorar passa a posar en escena i manllevar les formes de la sacralització religiosa o heròica i dels models d’una teatralització profana i essent una pedagogia virtuista.

La commemoració no existeix per si mateixa, ella es deu a allò que se’n fa d’ella, és doncs el resultat d’una tria, d’un conjunt de tries, que s’assimilen a una estrategia d’afirmació identitària més o menys conscient.

 Les commemoracions són necessàries, però en la seva mesura i sense un abús de la història i una manipulació d’aquesta; crec que un abús de les commemoracions és un cert vici que implica la democràcia, però també respon a una certa voluntat de populisme, demagògia que busquen les classes polítiques.

La historiografia ha de mantenir una posició fora dels cercles polítics i demagògics, d’aquest modus, podrà evitar el que ha arribat a passar en el passat, és a dir la manipulació d’aquesta a mans de règims totalitaris, que escriuen una història segons els seus interessos i on amaguen certs aspectes bruts.

També hauria d’ensenyar i donar exemple de bona conducta la historiografia, però com poden veure actualment al món, la història es repeteix; és a dir trobem repeticions de genocidis com: el de població jueva i gitana a la Segona Guerra Mundial, el dels gulags soviètics, el de la guerra dels balcans, els de Ruanda,…això ens demostra que la historiografia, està poc observada davant d’un món globalizat vers un sol fet: l’’economia i un model de democràcia demacrat i banal.

 Si els genocidis es repeteixen com una constant a la història, potser la historiografia hauria de fer més presència en commemorar fets històrics que ens recordessin que no es pot repetir la barbàrie entre humans, entre ètnies. Hauria de posar tot el seu pes, la historiografia en esmentar pocs fets, però aquest esmentats, recordats, commemorats; que fossin prou significatius per la població al recordar fets per alliçonar i canviar certes visions etnocentristes.

Però el que si podem afirmar,es que actualment,està en certs sectors polítics més present la motivació de commemorar certs aspectes nacionalistes i identitaris que no pas d’un conjunt de trets més universals, és a dir de trets on es festegés la compassió o humiltat humana vers al proïsme, que no pas la diferència entre humans.

Jo penso que la historiografia actualment ha quedat com un fet marginal dins un sistema global, on el progrés del capital deshumanitzat és el rei, i on vivim un procés involutiu de les llibertats personals sota el fantasma de la desaceleració de les economies i l’atur generalitzat.

La historiografia ha de mantenir-se ferme i  fugir de manipulacions polítiques, d’aquest modus podrà preservar-se la memòria i els testimonis de fets a commemorar, per tal que siguin veritables i que ens alliçonin a nosaltres i a les generacions futures en un món en constants canvis i ple de contradiccions.

Una política oficial de commemoracions hauria de respondre, segons el meu parer a una lògica humanista, és a dir que es posés l’èmfasi en valors universals i fraternals més que no pas en valors xovinistes, que malversen les identitats culturals per causa d’agents político-econòmics.

Penso que uns ideals xovinistes respondrien a commemoracions com les que es feien a l’Alemanya hitleriana, on es festejava la derrota al bosc de Teutoburg de 3 legions romanes, no com un fet estratègico-militar, sinó com un fet racial; el fet que els pobles germànics per causa del color de la seva pell, cabell, de la seva estructura corporal i mental eren superiors als llatins i per això van vèncer.

Però també em de tenir present que certes commemoracions no han de defugir pas fets esdevinguts a nacions, és a dir com exemple podem afirmar que festejar el 14 de juliol a la nació francesa, és un fet de joia pels francesos donat que recorda com un poble afamat, s’aixeca per un ideal de llibertat, de lluitar contra la tirania imposada, contra un govern hereditari i malversador, que és l’origen d’un germen nacional com serà la futura nació francesa, identificada amb la república i amb uns ideals.

Potser hauríem de tornar a commemorar fets transendentals per les societats com són: el primer cop que tots els ciutadants van  poder votar en una nació (sense discriminació de gènere),com va ser-hi Nova Zelanda al 1893, essent la primera nació documentada en otorgar el dret de vot a les dones, commemorar el primer monarca ajusticiat, (Oliver Cromwell farà decapitar a Carles I d’Anglaterra. deposat per un poble, trencant la tirania d’una norma que considera un ésser humà com diví), o commemorar la primera assamblea documentada d’homes lliures  (en el sentit que tots eren homes lliure per igual) com va estar l’Althing de l’any 1000 a Islàndia.

Recordo que fa anys vaig visitar un país d’Àsia, i a la vora de la platja podies trobar una estàtua colosal, d’un soldat, amb el seu fusell, casc, i uniforme de campanya; aquell país no va participar en cap campanya bèlica de la Segona Guerra Mundial, potser era per alguna guerra d’independència i van pensar que un soldat representaria la seva llibertat, però això si, vivia sota un govern de ditadura des de feia anys. Aquella monumentalitat i la seva proximitat a un fast-foot internacional, feien tot plegat d’una ironia burlesca i amargant, sort que aquella gent era realment pacífica i molt espiritual.

De vegades penses que hi han fets a commemorar, per que no s’han d’oblidar, com és el casc del “Yom Hashoah, que commemora l’holocaust a Europa de jueus, eslaus, gitanos…; recorda aquelles víctimes que van ser sacrificades per un somni macabre, a mans de gent culte i educada, d’un poble que es vanagloriava de ser un puntal europeu.

Potser realment les commemoracions només responen a la por, solitud i inseguretat del humans com a éssers insignificants davant de les seves baixes passions, però vull pensar que darrera de tanta barbàrie hi sobreviu un fons d’humiltat i compassió.

Es critica de la història social el seu objectivisme, alhora d’interpretar la societat amb supòsits en que la realitat té significats intrínsecs, com també que encara segueix buscant suplements teòrics i temàtics anant cap a una història revisionista, revigoritzada pel decliu del causalisme social.

Entenc que per mitjà de l’objectivisme, la història social veu la societat com una realitat que tindria la capacitat de determinar la forma en que els individus responen davant d’ella; de forma que la societat passaria a ser una estructura per sobre de l’individu.

Amb el renaixement de la història tradicional i amb el gir lingüístic es nega el causalisme social clàssic; Miguel Ángel Cabrera critica aquest causalisme social i considera que és el resultat de l’aprehensió significativa de la realitat per mitjà de les categories lingüístiques disponibles; entenc que Cabrera nega que la consciència i les accions dels actors històrics no són el reflex subjectiu de les condicions socials d’existència com tampoc l’expressió d’una racionalitat natural o intencionalitat individual autònoma.

Patrick Joyce proposà canviar el concepte d’estructura en el sentit d’allò social, per una nova definició que passaria a ser com un procés,  reconsiderant la dicotomia entre societat i i cultura.

K M. Baker i Joan W. Scott propugnen contra l'objectivitat l'adopció d'una perspectiva teòrica basada en una noció de llenguatge com a factor articulador dels significats, les identitats i les pràctiques.

El materialisme per defecte i la determinació social se li dóna un gir ligüístic, les figures individuals, fets històrics i limitacions estructurals, que al mateix temps, permeten delimitar l'experiència.

Foucault critica la visió materialista de societat i cultura en favor d'un anàlisi lingüístic.

M.Foucault formula una nova comprensió del poder, ara descentralitzat i dispers com una “microfísica”, per tots els estrats de la societat i les seves pràctiques socials, desafiant així l'utilitat del model convencional de la història social a l'entorn a la classe i l'estat com centres dominants de poder.

La historiografia seguidora del gir lingüístic proclamava la cultura com a mecanisme autònom, no referencial, de interpretació social que precedia al món i el feia intel·ligible interpretant-lo amb les seves pròpies regles de significació.

Notes sobre la biografia històrica

Breu resum de la biografia :

 Poe “Una vida truncada” de Peter Ackroyd.

Poe neix el 19 de gener de 1809 a Boston, els pares eren artistes, David Poe i Elisa Poe , actors deambulants, és a dir socialment només per sobre dels indigents.

Queda orfa de mare al 1811, que mort de tuberculosi, el pare ja els havia abandonat feia un any, donat que tenia problemas amb l’alcòhol, i passava temporades desaparegut; queden ell, Henry i la seva germana Rosaline. Henry es quedarà amb els avis paterns, Rosaline serà adoptada. Edgar es adoptat per una familia de comerciants de tabac de Richmond, John Allan i Francis Allan, de qui adoptarà el cognom d’Allan; s’especula que Poe ja devia pensar que vivia de la caritat d’unes persones sense cap lligam de parentescs, creant-li una sensació de desassossec i recel.

La família Allan es traslladen a Anglaterra del 1815 al 1820, d’aquesta época Poe adquereix coneixements de llatí i francés, i les imatges del paisatge gòtic d’Anglaterra, que tan marcaran els seus posteriors contes.

A Richmond els professors descriuen a Poe com: altiu, amb interés per destacar, de temperament excitable, i de gran autoestima, com un poeta nat; serà aquest contrast d’una infància on també és descrit com a atlètic, nervut i fort amb el Poe adult, inestable, amb frenètics períodes d’alcohòlisme descontrolat, indigència i amb la seva genialitat com a literat, el que marcarà la seva trajectòria.

Escriu el seus primers poemes amb 15 anys, influït pels maldecaps de no ésser considerat com a líder pels companys, donat que el seu passat familiar el perseguirà; s’intueix amb ell, una lluita entre el seu fort caràcter passional i la seva sensibilitat vers la crueltat de l’infància.

Es comença a intuir una altra constant a la seva vida, l’enamorament de dones fràgils, començant per la seva mare adoptiva, Francis Allan, on s’intuirà un complex d’Edip, on veurà a Francis Allan com un ideal de bellesa i bondat i a John Allan com un comerciant avar i insensible, front un Poe passional i inestable, que només busca l’afecte femeni.

Al 1826, amb setze anys Poe arriba a l’universitat, on el joc amb apostes i la beguda el marcaran com un temerari deutor, comença el seu victimisme per mitja d’epístoles al seu pare adoptiu, John Allan; demanant-li calers per viure, pels deutes i les seves disfòries etíliques. John Allan en un principi accedeix a mantenir Poe, però ben aviat el veurà com un home desagraït i que juga al rol del victimisme; altra constant vital de Poe per aconseguir els seus propòsits.

De la seva breu estança a l’universitat li queden només dos anys cursats, però com un alumne modèlic expert en traducció del llatí i de l’italià, amb bones qualificacions en llatí i francés; és un Poe que és mort de gana i que té grans deutes pel joc. Abandona els estudis i la llar adoptiva i marxa a Boston on publica a l’estiu del 1827 el seu primer llibre “Tamerlan i altres poemes”, escrits abans dels catorze anys;

aquest llibre es caracteritza per un estat anímic de desolació i introspecció intensa. Per sobreviure treballarà en  magatzems, de periodísta ocasional; però desesperat i indigent s’allista a l’exèrcit, on es presenta com a Edgar A. Perry, afirmant que tenia vint-i-dos anys (realmente tenia divuit anys), la mentida li sorgia de forma natural, menteix per compulsió i per defugir el pes de l’identitat.

Del pas per l’exèrcit li queda una conducta exemplar i ser considerat un soldat de molta confiança, però demana de llicenciar-se abans de temps; és una època desafortunada per Poe, Francis Allan mort de tuberculosi, quan arriba a Richmond ja està enterrada, la perspectiva desola al jove. La mort de la mare adoptiva relaxarà la relació amb al pare adoptiu; Poe li demana el consentiment per allistar-se al West Point, i obté el consentiment d’ell.

D’anada a Washington s’apropa a Baltimore on vivia el seu germà Henry, la seva tia Maria Clemm i la seva filla Virginia, amb qui establirà uns lligams molt forts, aquesta experència canviaria la seva vida, s’enamora de Virginia (set anys més petita), noieta palida i de cabells foscos; el seu germà Henry està greument malalt de tuberculosi.

Les ambicions poètiques de Poe, fan que John Allan desisteixi de recolçar-lo tan anímicament com económicamente; el veu com una personatge prevadicador i veleitós. Poe publica al 1829 “Aaraaf, Tamerlan i poemes menors”, per primer cop rep elogis pels seus escrits literaris.

A West Point es guanya la fama de fer bromes macabres i d’enganyar a la gent, en poc temps està un altra cop endeutat i decideix abandonar l’acadèmia desobeint les ordres i amb una actitut no respectable vers l’institució.

Al 1831 marxa a Nova York, on publica a l’abril “Poemes d’Edgar Allan Poe”, que els dedica als cadets dels Estats Units, gràcies als calers que recolecta entre els seus antics companys d’academia; on s’aprecia un to fúnebre dels poemes i la mort esdevé un descans i consol.

La mort del seu germà de tuberculosi, serà per Poe una reducció més del seu restringit àmbit familiar i un cop sensible per la seu vulnerable estat anímic.

Al 1832 publica el seu primer conte “Metzengerstein”, és un conte que es caracteritza per l’estil de terror germànic.

Al 1833 guanya un premi de cinquanta dolars, al millor relat per “Manuscrit trobat en una ampolla”, un dels seus pocs moments triumfals a la seva carrera.

Al 1834 mort el seu pare doptiu, John Allan, que no li deixa herència; comença a queixar-se de la seva solitud existèncial, de la manca d’amistats. Poe pateix d’una manca d’amistats, pel seu caràcter asocial. Però també tindrà desaventatges en el seu intent de sobreviure com a literat, es troba que els escriptors americans estan en desaventatge front els anglesos, a més no existeix una legislació sobre drets d’autor que el protegeixi.

Poe serà un dels primers escriptors professionals a la història de la literatura americana.

Per aquesta època passa a treballar de paleta, de litògraf i passa una breu temporada a la

pressó, fins que aconsegueix un càrrec de gacetiller al “Southern Literary Messenger”

de Richmond, al 1835. Etapa que torna a caure a la disfòria etílica, torna a Baltimore on

es casa amb Virginia Clemm, la seva cosina i s’intal·la a viure amb ella i Maria Clemm,

la seva tia; poc després li ofereixen el càrrec d’editor, que acepta.

En el casament amb Virgínia, 7 anys més jove que ell, trobarà l’ideal de dona fràgil i espiritual, a Maria Clemm, troba el vincle matern, ella és una dona que fa sobreviure a

tots tres del no res literalment.

 Al 1837 ha de renunciar al càrrec d’editor com a resultat de les seves absències laborals, causades per les seves disfòries etíliques, que el deixaven indisposat dies sencers.

Poe amb la seva dona i la seva tia marxen a Nova York, després a Filadelfia on subsisteixen de pa i melassa dins una trista pensió. Al 1839 comença com editor assitent a la revista “Gentleman’s Magazine”, on publica “La caiguda de la casa Usher”, conte d’estil gòtic i sinistre; el tornen a despatxar per la causa recurrent, les seves absències laborals; darrera trobem la disfòria etílica.

Al 1841 li tornen a oferir feina a la mateixa revista, que ha canviat de nom, “Graham’s Lady’s and Gentleman’s Magazine”, accepta el càrrec d’editor; amb Poe aquesta publicació passarà a ser la publicació mensual més important dels Estats Units.

A aquesta mateixa revista Poe publicarà al 1841 “Els assessinats del carrer Morgue”, on es destaca com el primer relat policíac de la literatura i precursor del modern relat detectivesc.

Al 1842 Virginia Clemm, la seva dona comença amb els primers simptomes de tuberculosi, en aquests moments de molta angoixa i desesperación, Poe torna a la seva disfòria etílica i com a conseqüència directa, deixar d’assitir a la revista, perd la feina, i els recursos de subsistència,

Poe desapareix i es trobat a les afores de Jersey city, en un bosc, errant com un ser posseït sota els efectes etílics.

En aquest moment de misèria el redactor Thomas C. Clarke, del “Saturday Museum” de Filadelfia accepta financiar el projecte de revista de Poe, que s’anomena “Stylus”, però la disfòria etílica de Poe torna a aparèixer en escena i Clarke li retira el seu recolçament i finançament.

Poe marxa amb Maria Clemm i la seva dona a Filadelfia, on viuran en una petita cabana, Maria fa l’imposible per mantenir el nucli familiar, és ordenada, i sap trobar al mínim preu allò imprescindible per sobreviure.

Al 1843 guanya un premi de 100 dolars de la revista “Philadelphia dollar newspaper”, pel relat de “L’escarbat d’or”, aquest premi treu a la familia Poe, per un breu temps, de la miseria existencial.

Es traslladen al 1844 a Nova York, on ven al “New York Sun” una historieta sensasionalista: “Sorprenent informació per expres privat des de Charleston via Norfolk! L’oceà Atlàntic creuat en 3 dies! Arribada a l’illa de Sullivan d’un globus tripulat i inventat pel senyor Monck Mason”, la parodia burlesca de Poe farà que s’esgotin els exemplars del diari durant dos dies, fins que es retracta de la seva primícia el diari.

Comença de mecànic gacetiller al “Evening mirror”, en aquest mateix diari publica al 1845 el seu famòs poema “El corb”; és una autèntica sensació, és dels poemes més famosos de la literatura americana, és un cant fúnebre, un himne; Poe descriu a l’ucell negre com l’evocació d’un record melanconiós i etern.

L’excitació pel triomf el porta a trobar-se en estat etílic i errant; en recuperar-se deixa la seva feina i comença com a redactor al “Broadway Journal”.

Al 1845 publica “Contes” que li dona cent dolars de beneficis, bons per l’economia de subsistència dels Poe; es fa càrrec d’aquest mateix diari, “Broadway Journal”, gràcies als prèstecs de socis i coneguts; però com a propietari únic no en té pas èxit, les publicacions es fan desiguals i acaba per vendre la revista. També aquest mateix any publica “El dimoni de la perversitat” al “Graham’s magazine”.

Poe per primer cop reconeix que ha viscut un malson, es troba amb ell mateix per primer cop, malalt, deprimit; la pressió i l’alcòhol, l’estan portant cap a la bogeria.

Els Poe acaben en una casa a les afores de Nova York, on sobreviuen d’herbes del camp, naps pel bestiar i menjar que els porten els visitants; comencen els rumors de la malaltia mental de Poe. Virginia mort al 1847 de tuberculosi.

Al 1848 publica la seva última obra “Eureka”, on tracta la història de l’Univers i el seu origen, amb el tema principal del principi d’unitat; s’ha especulat afirmant que Poe en aquesta obra és el primer teòric dels forats negres.

Poe mancat d’afecte coneix a Sarah Helen Whiman, coneguda com a vident i partidaria de l’espiritisme i estableix una certa relació sentimental on busca casar-se, busca certa estabilitat i caliu humà, però ella està malalta; Poe torna a estimar una dona moribunda, com la seva mare, la mare adoptiva, la seva dona i ara Sarah; finalment Sarah es nega a casar-se amb Poe.

I el 29 de juny del 1849 es despedeix de Maria Clemm, la seva tia, la meravellosa matrona que l’ha guarit en els pitjors moments i l’ha buscat subsistència en la miseria; es despedeixen i Maria ja no el torna a veure en vida.

Poe es dirigeix a Filadelfia a la troballa de nous subscriptors per retornar al seu projecte de revista, abans volia passar pel Richmond, però la seva disfòria etílica es torna a manifestar i passa sis dies errant, en estat etílic; el troben a Baltimore uns cosins que el porten a un hospital on el 7 d’octubre mort, amb quaranta anys, s’acaba la seva trajectòria.

S’especula sobre la causa real de la seva mort, possible delírium tremens, tumor cerebral, diabetis, tuberculosi, o una lessió cerebral.

Consideracions sobre la biografia:

Edgar Allan Poe va estar el major exponent del relat de ciència ficció de la literatura anglo-saxona, com també va fer front a les pors més universals i profundament arrelades de l’ésser humà; va ser-hi venerat per escriptors de l’alçada de Charles Baudelaire i Maeterlink, que el reconeixien com el precursor del romanticisme europeu, del simbolisme i el surrealisme.

Edgar Allan Poe va estar un gran renovador de la novel·la gòtica, del conte de terror, mestre del relat curt, i considerat l’inventor del relat ditectivesc així com contribuent a

l’emergència del gènere de la ciència ficció. Poe crearà el personatge literari de C. August Dupin, que serà el precursor modern dels “raciocinadors”, com Sherlock Holmes. Dupin aplicarà, per primer cop la lògica i el càlcul pel resoldre crims macabres i extravagants.

Com també es va endinsar en camps tan diversos com la cosmologia, la criptologia o el mesmerisme; fins i tot arribarà a ser un visionari donat que cent anys abans de la primera travessa transoceànica en globus, ell ja la va crear per mitjà d’un article periodístic sensacionalista. L’engany del globus serà un dels més famosos relats de fantasia científica, essent Poe el precursor de la ciència ficció dels segles XIX i XX, obrint el camí a personatges com Jules Verne o H. G. Wells; Poe s’ha avançat un segle a la gesta real.

Poe serà un dels primers escriptors americans que intentaran viure de l’ofici de la ploma, amb resultats desastrossos per la seu estat anímic i econòmic, donat que viurà en una societat on l’autor anglès està protegit mentre que l’americà està abandonat, deixat de banda i sense prestigi.

Era una gran creatiu i visionari, que va lluitar molt i  potser el destí o la malaltia el van portar a camins de desgràcia. Tenia un greu problema amb l’alcòhol, s’ha esmentat una possible predisposició genètica vers a les disfòries etíliques, donat que el seu pare les patia, el seu germà Henry també.

És possible que Poe patís una malaltia mental, un transtorn de bipolaritat, donat que passava d’una eufòria i passió, a una disfòria, depressió, en períodes breus; això explicaria la seva inestabilitat laboral i la seva perillosa adicció a l’alcòhol; com també explicarien la seva gran creativitat i vitalitat en moments determinats, com el seu gran carisma. També podria explicar per que es tancava de forma asocial, donat que els seus pensaments estaven afectats pel transtorn fins al punt que ell es veia com una víctima; en certa forma ho era, era víctima del seu transtorn, que l’impedia un pensament més relaxat, que l’hagués permès desenvolupar tot el seu gran talent, sense tants patiments.

Els sis últims dies de vida de Poe, són una paròdia de la seva existència; passarà sis dies desaparegut, i quan apareix està totalment errant, anat mentalment, begut i habillat amb una roba diferenta de la que portava en desaparèixer.

S’especula que podria haver estat manipulat pels agents electorals, aprofitant que estava borratxo, retenint-lo i habillant-lo de modus diferents per poder utilitzar-lo per multiples subscripcions electorals.

La fi d’Edgar Allan Poe, és un misteri, sembla que es va disposar a abandonar aquest món, ( que va estar tan cruel amb ell) com en un dels seus contes gòtics i extravagants.

Tria de textos concrets:

Individu i societat:

“Así, un compañero de clase lo describió como obstinado, caprichoso y proclive a mandar, y, aunque de natural generoso, no es siempre amable, ni siquiera amigable.

Así parece como si el joven Poe hubiera estado resentido contra el mundo. Sin que se sepa bien cómo, sus compañeros de clase se habían enterado de que era huéfano, de que sus padres habían sido actores ambulantes y de que al morir éstos había sido adoptado por la familia Allan. Por esta razón, sus compañeros se negaban a que fuera su líder.

Este rechazo alentó en él cierta fiereza, que tomó la forma de orgullo o altivez, pero que también lo volvió susceptible y vulnerable al menor agravio, rasgos que también caracterizarían al Poe adulto”. (pàgines 32-33)

Aquest text en concret el trobo adequat i significatiu en el context del conflicte biogràfic individu i societat, donat que es pot veure com Poe va tenir una sèrie de frustracions des dels seus primers anys amb la societat; en aquest cas és un conflicte directe amb els seus companys d’estudi.

Aqui Peter Ackroyd, l’autor de la biografia de Poe, ens encara el conflicte individu i societat des d’una visió de frustració de Poe, des de la seva frustració; d’un individu traumat, sensible en lluita front tot un grup de companys no compromesos amb el seu patiment personal i el seu trist passat.

Significat dels fets històrics i intencions dels individus:

“Edgar Allan Poe se ha convertido en la imagen misma del poète maudit, del alma maldita, del vagabundo. El suyo fue un destino muy duro, y su vida resultó casi insoportable. Desde el momento de su nacimiento no dejaron de lloverles golpes. En cierta ocasión dijo que para revolucionar de repente la esfera del pensamiento humano universal bastaba con escribir y publicar un libro muy breve. Su título sería muy sencillo, unas pocas palabras: Mi corazón puesto al desnudo. Pero ese libro debía de ser fiel a su título. Poe no escribió nunca semejante libro, pero su vida se pareció bastante.

Lo que le atormentaba, una mezcla de angustia implacable y de anhelo no menos desesperado, afloró en él muy temprano.” (pàgina 17)

En aquests fragments Peter Ackroyd deixa molt clares les seves intencions sobre com enfocarà la biografia de Poe; a partir dels fets històrics de la vida de Poe, que el marcaran com un individu amb una ànima maleïda, fins a qualificar-lo com “poète maudit”. Deixa ben clar que no ens enfocarà a l’individu com un simple escriptor, sinó com un poete predestinat per un fatum de desgracia i genialitat i el seu enfrontament amb la vida.

La biografia clàssica:

“La víspera del 26 de septiembre de 1849, Edgar Allan Poe se detuvo en Richmond (Virginia), para visitar al médico John Carter, quien le recetó un remedio a fin de paliar la fiebre alta que sufría. A continuación, cruzó la calle y cenó en un local próximo. Sin darse cuenta, se llevó con él el baston con estoque del médico.

Poe iba a embarcarse en un vapor rumbo a Baltimore. (...) Ésa fue la última vez que lo vieron hasta que lo encontraron moribundo en una taberna, seis días después.” (pàgina 11)

Aquest fragment es podria ajustar a la definició de biografia clàssica, encara que l’obra Peter Ackroyd no gira, en aquest cas, a l’entorn d’aquest pocediment; gira més aviat a l’entorn d’una reflexió psico-social i profunda d’un personatge i el món que l’ha tocat viure.

En aquest fragment poden veure que el subjecte que té la màxima autoritat és Poe, el fragment gira vers ell i la seva cronologia. 

Vides coherents:

“Se tienen noticias de que los dos hijos més pequeños fueron puestos bajo la tutela de una vieja mujer galesa, la cual libremente les administraba ginebra i otros licores espirituosos, a veces acompañados con láudono, al parecer para hacerlos más fuertes y saludables.” (pàgina 21)

“A menudo bebía un vaso solamente y seguía sobrio. Por otra parte, hay muchos documentos que indican que bebía durante tardes, noches e incluso semanas enteras; y que permanecía por completo ebrio, con la urgente necesidad de que lo trasladaran al hospital o a casa.” (pàgina 55)

En aquest fragments es pot observar la causa efecte que provoca la vida sota la tutela de la dona gal·lesa que li administrava ginebra i altres begudes alcohòliques i les seves disfòries etíliques en la maduresa. Es a dir trobem una relació coherent des de l’infància a la madureça, de l’alcòhol amb Poe.

La biografia individual com a representació de fets col·lectius:

“ La fama de Poe fue en aumento durante años inmediatamente posteriores a su muerte, en especial en Inglaterra y Francia. Poe influyó profundamente en Verlain y Rimbaud; tanto Mallarmé como Baudelaire tradujeron El cuervo en homenaje a un poeta estadounidense que en ciertos aspectos puede considerarse un precursor del romanticismo europeo y, en otros, del simbolismo y el surrealismo”. (pàgina 178)

“Nietzsche y Kafka lo honraron igualmente, vislumbrando en su triste carrera un bosquejo de sus propias almas doloridas. Fue asimismo admirado por Fiódor Dostoyevski, Joseph Conrad y James Joyce, que vieron en él la semilla de la literatura moderna. El huérfano encontró por fin a su verdadera familia.” (pàgina 179)

En aquest fragment es pot trobar que l’individu un cop mort representa certs fets col·lectius en tant que generador d’una nova forma de veure la literatura, com també de pensar-la.

Poe és el gran renovador del corrent literari, és aquell que s’arrisca a endinsar-se a la psique humana per transcriure els seus traumes i incerteses més profundes; a partir d’ell sorgirà tot un nou col·lectiu que seguiran els passos del vagabund Poe en l’ofici de ploma.

Vides complexes:

“ Su madre ya había contraído la tuberculosis antes de que Poe naciera, y cabe suponer que durante el embarazo el feto no estuviera suficientemente bien alimentado. Los riesgos de un espacio muy reducido, donde una víctima respira con dificultat, tienen gran presencia en sus relatos. Sus padres, David y Eliza Poe, también penaron por los sinsabores constantes fruto de la pobreza. Aquella tensión ambiental afectó sin duda al feto. Así, puede decirse que la vida azorada de Poe empezó ya antes de nacer. Creo que Dios me dio una chispa de genio- manifestó unas semanas antes de morir-; pero la apagó en la miseria”. (pàgina 17)

En aquest fragment de text, Peter Ackroyd ens descriu com circunstàncies anteriors al neixement de Poe, van ser l’origen de la trajectòria de literària i de la seva creativitat.

Trobem l’inici de la vida de errant en la misèria, en una manca d’alimentació dins l’úter matern, que provocarà un patiment que reflexaran els seus personatges literaris i la seva vida en general.