Es critica de la història social el seu objectivisme, alhora d’interpretar la societat amb supòsits en que la realitat té significats intrínsecs, com també que encara segueix buscant suplements teòrics i temàtics anant cap a una història revisionista, revigoritzada pel decliu del causalisme social.

Entenc que per mitjà de l’objectivisme, la història social veu la societat com una realitat que tindria la capacitat de determinar la forma en que els individus responen davant d’ella; de forma que la societat passaria a ser una estructura per sobre de l’individu.

Amb el renaixement de la història tradicional i amb el gir lingüístic es nega el causalisme social clàssic; Miguel Ángel Cabrera critica aquest causalisme social i considera que és el resultat de l’aprehensió significativa de la realitat per mitjà de les categories lingüístiques disponibles; entenc que Cabrera nega que la consciència i les accions dels actors històrics no són el reflex subjectiu de les condicions socials d’existència com tampoc l’expressió d’una racionalitat natural o intencionalitat individual autònoma.

Patrick Joyce proposà canviar el concepte d’estructura en el sentit d’allò social, per una nova definició que passaria a ser com un procés,  reconsiderant la dicotomia entre societat i i cultura.

K M. Baker i Joan W. Scott propugnen contra l'objectivitat l'adopció d'una perspectiva teòrica basada en una noció de llenguatge com a factor articulador dels significats, les identitats i les pràctiques.

El materialisme per defecte i la determinació social se li dóna un gir ligüístic, les figures individuals, fets històrics i limitacions estructurals, que al mateix temps, permeten delimitar l'experiència.

Foucault critica la visió materialista de societat i cultura en favor d'un anàlisi lingüístic.

M.Foucault formula una nova comprensió del poder, ara descentralitzat i dispers com una “microfísica”, per tots els estrats de la societat i les seves pràctiques socials, desafiant així l'utilitat del model convencional de la història social a l'entorn a la classe i l'estat com centres dominants de poder.

La historiografia seguidora del gir lingüístic proclamava la cultura com a mecanisme autònom, no referencial, de interpretació social que precedia al món i el feia intel·ligible interpretant-lo amb les seves pròpies regles de significació.